Resums de Llibres

CURIAL E GÜELFA

RESUM 1:

3.1. Estructura i argument.

El Curial e Güelfa és una obra que es demostra com a perfectament planificada. Només cal veure que el que l’autor anuncia a cadascun dels pròlegs s’esdevé efectivament a cada llibre i que el lligam entre cada part està molt ben construïda. Molt segurament l’autor té des del principi, si més no “in mente”, l’esquema de la seva obra : el primer llibre, dedicat a l’amor, el segon, a la cavalleria, i el tercer, a la ciència. La combinació d’aquests tres elements és el que configura el personatge del perfecte cavaller que acaba sent Curial.

Llibre I. 

Curial, jove noble llombard sense fortuna, entra al servei del marquès de Montferrat. La germana d’aquest, una jove de quinze anys, ja vídua i anomenada Güelfa, se n’enamora i decideix, secretament, de fer-lo el seu cavaller.

        Ella avançarà Curial, és a dir, li donarà tots els diners que calgui perquè vesteixi i visqui amb honor, com a bon cavaller, però ell ha de fer-se digne de tal protecció incrementant el seu honor en empreses cavalleresques; no haurà d’exigir a la seva dama més amor del que aquesta li vulgui donar, i mai no farà pública aquesta relació ; si això feia, perdria l’amor i la protecció de la seva dama.

        Curial intervé en defensa de l’honor de la duquessa d’Àustria, acusada d’adulteri; amb aquesta empresa es dóna a conèixer a tot Europa, amb la qual cosa demostra a la Güelfa ésser mereixedor de la seva protecció, però els conflictes també augmenten, ja que el duc de Baviera, pare de la duquessa d’Àustria, li ofereix en agraïment la mà de Laquesis, una altra filla seva. Aquesta s’enamora de Curial i ell, en la seva companyia, comença a oblidar-se de Güelfa.

        Per la seva banda, la Güelfa rep la bona notícia de la victòria de Curial, però també rep la informació deformada de les relacions entre Curial i Laquesis. A partir d’ara, i fins al final de l’obra, la Güelfa es trobarà dominada per una profunda gelosia.

        Llavors ella envia Melcior de Pando per vigilar el seu estimat i per fer-lo tornar al seu país. Quan són a Catalunya, el rei Pere el Gran l’acull amb grans honors. I així acaba la primera part, que narra la vida de Curial abans dels vint anys.

 Llibre II.

Aquest llibre relata les aventures de Curial a l’edat de vint i vint-i-un anys. El protagonista va a Melú, on el rei de França ha convocat un torneig, acompanyat d’una donzella de la Güelfa que té com a missió vigilar el comportament de Curial. Ell ha de lluitar diverses vegades, tant contra aquells que cometen injustícies com contra els que volen apoderar-se de la donzella.

        En el viatge troba Pere el Gran i lluita al seu costat als torneigs de Melú, dels quals sortiran vencedors. Seguidament, Melcior de Pando ordena a Cuiral que es quedi a París. Allà lluita contra un altre cavaller famós, Snglier de Vilahir, i el derrota.

        Mentrestant, dos vells envejosos, expliquen a la Güelfa que Curial i Laquesis estan enamorats i calumnien el protagonista. La Güelfa, decideix de deixar de protegir-lo i de no perdonar-lo fins que els reis de França, la cort del Puig de Nostra Dona i tots els enamorats allí presents li ho demanin i cridin “mercè !”. Laquesis, per la seva banda, es casa amb el duc d’Orleans. Curial, sol i desesperat, s’empobreix i en va demana a la Güelfa que el torni a acollir.

Llibre III. Curial abandona Montferrat i després de diverses aventures a gênova, Sicília i Nàpols, arriba a Alexandria i va a peu fins a terra santa. Al Sinaí troba Sanglier, el cavaller a qui havia vençut. Aquest li ataca durament la vanitat de l’amor i la vida cavalleresca.

        Es trasllada a Grècia i visita el mont Parnàs. Aquí té un somni mitològic, en el qual és coronat com a gran cavaller i poeta. La fortuna, però, es mostra enemiga de Curial. En retornar cap a Gènova, la nau que el transporta és desviada vers les costes africanes per una tempesta.

        Els moros capturen l’embarcació i en maten els tripulants, excepte Curial i un cavaller català, que són fets presoners i venuts a un ric senyor de Tunis. Mentrestant, la Güelfa dóna per mort el seu enamorat.

        Càmar, la filla del senyor de Tunis, s’enamora de Curial i el cavaller català es converteix en l’amant de Fàtima, la mare de la noia. El rei intenta casar-se amb Càmar, però ella se suïcida. Curial i el seu company passen diverses peripècies, fins que són alliberats i tornen, disfressats, cap a Montferrat.

        La Güelfa els reconeix, però fa veure que no en vol saber res. Aleshores Curial es dóna a una vida de plaer i sensualitat, oblidant l’estudi i la disciplina cavalleresca. Va a Londres i, en un combat presidit pel rei d’Anglaterra, mata un cavaller anglès. D’aquí marxa a lluitar contra els turcs que han envaït l’imperi alemany. Es converteix en capità dels exèrcits cristians i derrota completament les tropes enemigues.

        Es dirigeix després a França, a les corts generals del Puig de Nostra Dona, on es troba amb la Güelfa. Se celebra un torneig i ell en resulta vencedor absolut. Aleshores demana que els reis i tots els allí presents sol·licitin a la Güelfa que el perdoni, i ella, davant de la insistència general, hi accedeix. Finalment, es casen.

       

c) Els protagonistes.

        Curial, el personatge central de la novel·la, no és ja un heroi èpic, malgrat que encara en tingui algunes característiques. Ell no és cavaller per llinatge, sinó per ofici. La novel·la es pot considerar globalment, com un veritable procés d’aprenentatge, en el qual el protagonista assoleix totes les virtuts del perfecte cavaller. Per tant, la novel·la fins i tot podia actuar com a manual de conducta del cavaller errant del segle XV.

        En tot el seu procés d’ascensió, Curial resta condicionat per tot un pla que la Güelfa, que tenia moltes ganes de trobar marit, ha traçat des del començament.

        Les relacions entre els dos protagonistes són sempre presidides per l’amor cortès : Curial és el vassall i la Güelfa la senyora que, secretament, disposa, mana i el fa avançar. Curial no trenca mai la promesa de mantenir ocult el nom de la seva dama. Així mateix, trobem la figura dels envejosos en els dos vells murmuradors que aconsegueixen que la Güelfa s’arribi a conduir com una dama sense mercè.

         

RESUM 2:

Llibre I

Personatges:

Curial: És el protagonista de la novel·la i enamorat de la Güelfa. D'ell es diu que téuna gran bellesa, tant física com personal i que és el millor cavaller de l'Imperi, tant a cavall com e el combat a terra. Totes les dames s'enamoren d'ell només veure'l, però el seu cor pertany a la Güelfa, tot i que té una petita reliscada amb la jove Laquesis.

Güelfa: És la germana del marquès de Montferrat i és la protagonista femenina del relat, per tant, amor de Curial. És vidua des que tenia poc més de 15 anys, i duquessa de Milà per testament del seu difunt marit. Té a Curial sota la seva ordre i protecció, però en realitat n'està enamorada. Es diu que és una de les més grans belleses de l'Imperi.

Marquès de Montferrat: És el germà gran de la Güelfa. Té molt d'apreci a Curial, i sermpre li està fent grans honors, però se sent gelós que la seva germana n'estigui enamorada. Està casat amb la germana del difunt duc de Milà, Andrea, a la qual estima amb bogeria.

Melcior de Pando: És el conseller i més gran amic de la Güelfa. Podríem dir que Melcior de Pando és l'advocat matrimonial d'en Curial i la Güelfa, ja que sempre està allà per solucionar els problemes i per fer de veu de la consciència quan a Curial se l'in van els ulls a una altra dona.

Ansaldo i Ambrosio: Són dos ancians de la cort de Montferrat que sempre havien estat acompanyants de la Güelfa i consellers del marquès. Tenen molta enveja a Curial perquè passa moltes hores amb la Güelfa.

Ducs de Baviera: Són els pares de Cloto, la duquessa d'Ostalriche, i Laquesis.

Ducs d'Ostalriche: Són Cloto, la filla dels ducs de Baviera, i el seu marit.

Laquesis: És la filla petita dels ducs de Baviera, i es diu d'ella que és la bellesa més gran de tot l'Imperi. Cau enamorada de Curial quan el coneix, i sembla que ell també ho està d'ella.

Enemics: Els acusadors de la duquessa d'Ostalriche, Otó de Cribaut i Parrot de Sant Laydier. També Boca de Far i el seu seguici.

Amics: El cavaller Jacob de Cleves i els cavallers catalans Dalmau d'Oluja, Roger d'Oluja i Ponç d'Orcau.

Síntesi

Des de ben petit, Curial marxa de la seva terra i s'encomana al servei del marquès de Montferrat, que l'entrena per ser cavaller. Per aquests temps la Güelfa es casa amb el duc de Milà i mor pocs anys després, tornant la Güelfa a la cort de Montferrat i enamorant-se de Curial. Curial també està enamorat de la Güelfa i aquesta el pren sota la seva protecció, donant-li tot el que necessita a través de Melcior de Pando. Però uns ancians envejosos menteixen al marquès sobre en Curial i la Güelfa, i el marquès fa que Curial marxi de la cort. En aquests viatges, Curial coneix Jacob de Cleves i s'uneix en la comitiva per salvar la duquessa d'Ostalriche. Lluiten i un cop l'han alliberada, fan una festa on Curial coneix Laquesis i s'enamoren. Però aleshores apareix Melcior de Pando i recorda a Curial que la Güelfa l'espera. Aleshores Curial està fet un bon embolic quan torna a la cort del marquès de Montferrat. Allà la Güelfa està assebentada de totes les aventures de Curial, i va de visita al monestir on rep consell de l'abadesa. A Montferrat es celebra un torneig del qual surt vencedor un català, però els mèrits i els honors es donen a Boca de Far. Curial no ho veu just i fa repetir la lluita, que es duu a terme quatre contra quatre a cavall i de la qual en surten vencedors Curial i els catalans, derrotant al seguici de Boca de Far i matant a aquest.

Síntesi:

El rei de França convoca un torneig a la vil·la de Melú, i Curial i assisteix per manament de la Güelfa, però ella no hi va, sinó que envia la seva donzella Arta, a la qual mana que es faci dir Festa, a acompanyar Curial per vigilar-lo, ja que se sap que al torneig hi assistirà Laquesis. I així Curial marxa amb Festa. Durant el camí, la tradició dels cavallers errants de prendre la donzella posa a festa en perill vàries vegades, però Curial la defensa tal com es mereix. Ja a punt d'arribar a Melú, Curial coneix els cavallers aragonesos, i fa amistat amb ells. A l'hostal on es troben, Curial rep notícies que Laquesis el busca, però ha de mantenir en secret la seva identitat perquè la Güelfa així li ho ha manat. Passen els dies i Curial rep molts regals de Laquesis, fins que arriben les vespres del torneig i els cavallers aragonesos, juntament amb el seu rei (que es manté anònim) i Curial fan un gran paper, que deixa impressionats a tots. Per altra banda, Festa és molt bella i deixa a tothom enlluernat, provocant també que el dia del torneig es facin freqüents les disputes en motiu de quina bellesa és més gran, si la de Festa o Laquesis. Finalment el torneig acaba amb victòria dels aragonesos, i Festa els entrega el premi per desig de la reina de França, a la que Laquesis no li cau bé. Un cop acabat el torneig, la Güelfa mana a Curial a París, on també hi ha els dos envejosos ancians que, moguts pels plans de la Fortuna, l'Enveja i els Infortunis, expliquen a la Güelfa que Curial i Laquesis estan enamorats. La Güelfa retira el favor a Curial i aleshores Curial cau en una profunda depressió. Laquesis s'acaba castant amb el duc d'Orleans i s'oblida per complet de Curial.

Síntesi:

Després que la Güelfa digui a Curial que no el vol veure, ell marxa del país i s'embarca de viatge pel Mediterrani. Però quan finalment havia decidit tornar a Motferrat, l'embarcació en què anava naufraga i van a parar a les costes mores, on tots els mariners moren menys ell i un altre, que es deia Galceran de Mediona. Tots dos son venuts com a esclaus i acaben treballant cavant un hort a casa de Fàraig, que els té en molt gran estima. Fàraig té una de les seves dones, Fàtima, i una filla, Càmar, a la casa de camp, i quan Fàraig marxa a la ciutat per estar amb les altres dones, Fàtima manté una relació amb Galceran, que es fa dir Berenguer. Al seu torn, Càmar s'enamora de Curial, que es fa dir Joan. Però el rei dels àrabs està enamorat de Càmar, i aquesta s'intenta suicidar per no haver-se de casar amb ell. Aleshores acusen a Fàraig de voler matar a la seva filla i el maten. Càmar està malalta per la ferida que es va fer i no es recupera fins que no aconseguieix robar-li un petó a Curial. Aleshores, quan veuen que ja està recuperada, la volen casar amb el rei, però com que Curial li ha dit que no pot estar amb ella, es suïcidà. Aleshores porten a Curial davant del rei i el fan lluitar contra un lleó, per petició de l'ambaixador aragonès. Curial guanya i ell i Galceran són alliberats i tornen a Europa, però vivint de la caritat fins que arriben a Montferrat i els presenten davant la Güelfa dient que canten molt bé. La Güelfa reconeix Curial però no vol saber res d'ell, i per això Curial marxa a un combat contra un cavaller a Anglaterra i després a la guerra contra els turcs a Alemanya, on els seus exèrcits guanyen. Aleshores se'n van a Santa Maria del Puig, on es celebra un torneig, i on la Güelfa va dir que perdonaria Curial si tota la cort li ho demanava. Curial guanya d'incògnit el torneig, i el rei i la reina d'Alemanya s'ho maneguen per fer que la Güelfa perdoni en Curial, i això ho fan. Galceran de Mediona es casa amb Festa i la Güelfa i en Curial s'acaben casant a París.

vec: Eina semblant a l'aixada, però de fulla més estreta, que s'eixampla una mica a la part posterior.

Alqueria: Casa de camp amb terreny de conreu, especialment de regadiu.

Parió: Que fa parell amb un altre.

Mangra: Òxid de ferro vermell, terrós, emprat en pintura i també, pels mestres d'aixa, per a marcar les taules.

Verger: Jardí contigu a la casa.

Darga: Escut de cuir.

Rossí: Cavall de mitjana qualitat, més lleuger que els de tir i més vigorós que els de sella, que servia per a la caça i per a la guerra i solia ésser cavalcat pels escuders.

Gatge: Paga que donava el rei o un senyor als seus soldats o servidors.

Congriar: Formar (alguna cosa) per acumulació de diversos elements.

Requesta: Acció de requerir; demanda, instància.

Gitar: Llançar, tirar.

Rastell: En els castells medievals, reixa mòbil, que podia pujar i baixar, que protegia la porta i permetia l'accés al recinte interior o plaça d'armes.

Flàmula: Cadascun dels claps de diferent color que es produeixen en una madeixa en tenyir-la tapant certs indrets amb paper d'estrassa lligat amb vetes.